Avui és el dia de Sant Jordi, una de les grans celebracions de la cultura catalana. I, per tant, una bona ocasió per a expressar una perplexitat que fa temps que arrossegue. Veig pertot gent i institucions que defineixen, amb molta eficàcia, com serà qualsevol aspecte de la vida de la futura república catalana. Però, amb excepcions molt importants, no he vist discutir com serà la cultura de la república catalana. No pas amb l'esforç, la contundència i la insistència amb què es discuteix si serem part de la Unió Europea o si tindrem exèrcit.

Només vull dir que em sorprèn. Que em sorprèn molt. A qualsevol país del món la cultura és un actiu imprescindible, dels més grans. A qualsevol nació com la catalana la cultura és el pal de paller on la gent s'ha recolzat en els moments més difícils i que ha creat, de fet, la nació. I no cal dir que és un actiu econòmic de primer ordre. I una eina de construcció cívica sense parió. No crec que ningú en tinga dubtes, precisament al nostre país.

I aleshores, com és que no parlem, entre tantes altres coses, de com serà el teatre català, de quina política de cinema tindrà la república, de quin IVA s'aplicarà als productes culturals, de com ho farem perquè la república catalana vehicule les produccions culturals del conjunt de la nació, de la resta dels Països Catalans, de com serà l'ensenyament de les arts, de quina relació volem que tinguen l'ensenyament o els mitjans públics amb la cultura, de quins museus nacionals necessitem, de com internacionalitzarem la literatura catalana, de...

És una de les coses que em sorprèn més d'aquest procés d'independència. Tant, que arribe a pensar que la cultura en paga un preu excessiu i fins i tot perillós. Fa la impressió que una part de la societat esquiva el debat sobre la cultura precisament perquè durant massa temps l'únic debat va ser sobre la cultura. Però si és així ens equivoquem, crec.

L'opinió dels subscriptors (si voleu fer-vos-en aneu a aquesta pàgina)

Jaume Jose Orianes: La política és la que modela la cultura de la societat. Però és la cultura la que marca per on ha de desenvolupar-se la política. És molt important que la politica s'ajusti a la cultura d'una societat, altrament la política d'aquell pais no respon a les necessitats d'aquell país.
Entenc que a Catalunya, la cultura de la política que ens impossen ja està massa lluny de la cultura dels catalans. Per això aquest any 2014 tota la independència s'avoca a política, a l'esperança de construir un nou estat amb una política que s'adigui a la nostra cultura.

Pep Agulló: A mi no m’estranya gens. El procés polític cap a la recuperació de la llibertat de Catalunya com a nació  ha sigut molt més ràpid que la presa de consciència de la ciutadania envers la capacitat de dirigir el nostre destí i per tant de què podrem definir les bases de la nova societat en el futur estat (fins fa poc es parlava d’un país malalt, postrat, sense esperança). Ara volem amb tant fervor concentra-nos en la independencia que no podem imaginar-nos que hi haurà en l’horitzó, o com el podrem definir. Debat necessari que en el seu moment abordarem. Potser no es bó fer-ne etapes; potser per aquella por ancestral de la divisió entre els catalans en totes les fites històriques importants, més val concentra-nos en el que ens uneix. Que res no ens torci el camí. Que no sigui el més convenient? …no deixa de ser un tret català, com quan la cultura era la nostra arma de resistència política. Encara ho és!! És per això companys.

Josep Usó: Segurament, ningú es preocupa tant per la cultura catalana perquè aquesta ja es veu. Ja existeix com a independent. Després d'anys de feina molt dura, ara ja existeix una literatura catalana que es comença a conèixer a la resta del món com a diferenciada de l'espanyola. O es comença a entendre que molts artistes plàstics considerats fins ara com a espanyols eren, en realitat, catalans. De la mateixa manera que ara, molts científics que desenvolupen la seua feina en països tercers, s'han manifestat públicament com a catalans des de les seus places en universitats i centres de recerca de prestigi mundial.
De tota manera, el que sí que em sembla molt important és no deixar de pensar que la cultura, en general, ha de ser un aspecte fonamental de la nova república catalana. I, en especial, la ciència.
Cal tindre clar que un país sense c iència i sense recerca, no té cap mena de futur. És el què, malauradament, li està passant a Espanya.